Més de cinc segles després del naixement de Joan de Joanes i més de quatre del seu traspàs, l’excel·lent qualitat de la seua nombrosa obra conservada encara resta a l’espera de ser reconeguda, el seu vertader nom encara es mostra confusament en el medalló honorífic del Museo Nacional del Prado i al Museu de Belles Arts de València no disposava d’una sala pròpia fins a l’estiu de 2025. Si repassem els principals pintors valencians que han marcat una època a banda de Joanes —excloent-hi Josep de Ribera, que va residir des de molt jove a Nàpols—, a Jeroni Jacint d’Espinosa caldria afegir Vicent López, Ignasi Pinazo i Joaquim Sorolla. No hi ha molts més de la seua significació i transcendència fins a l’equador del segle XX. Tots ells han rebut l’atenció dels especialistes a través d’exposicions més o menys recents, en especial tant a València com a Madrid. Tanmateix, la personalitat de Joanes resta pendent d’una actualització necessària no només en el context de la pintura valenciana del Renaixement sinó també en l’espanyola del seu temps. Al capdavall, la millor forma de contrastar la seua producció amb la d’altres reconeguts col·legues contemporanis —com Pedro Berruguete, Fernando Llanos, Fernando Yáñez de Almedina, Alonso Berruguete, Damià Forment, Bartolomé Ordóñez, Pedro Machuca, Diego de Siloé, Luis de Vargas, Jerónimo Cósida, Luis de Morales, Gaspar Becerra o, fins i tot, Pedro de Campaña— i comprovar el mèrit de la seua exquisida contribució en el context del Segle d’Or de la cultura hispànica.
